Aquí estic, al mateix punt de sempre. Amb una caixa a les mans, plena de les meves entrades antigues i dels comentaris agradables dels meus amics al respecte, apunt de ser amagats en una altra banda per tal de començar altre cop, acompanyada i recolzada en les coses que he après, des que vaig deixar d'escriure l'últim cop, fins al moment en que he decidit que ho volia tornar a fer. I, com sempre, arribats a aquest punt, llegeixo i em torna a semblar abismal la diferència entre l'Aïda d'abans i la d'ara, i no crec que sigui que creixo ràpid, però estic canviant...
Havia de dir que la principal raó per la que ho torno a guardar tot és perquè no puc suportar llegir i adonar-me'n que va quedar tot a mig fer, que no vaig seguir, que no vaig complir cap de les promeses ja formulades i que les vaig oblidar. I llegeixo coses que ja no sento, que ara per ara serien mentida i penso, ¿varen ser realment veritat? Ho devien d'haver sigut, però ja gairebé no m'hi identifico. Sembla irreal, però no ho era, realment em vaig obrir en canal a la meva manera. Disfressat del que fos, ho vaig necessitar i ho vaig treure, almenys una part del que necessitava dir-me aleshores.
Em pensava que seria pitjor quan ho llegís, que seria molt més crítica amb mi, com últimament m’estic malacostumant a fer. Creia que m’adonaria de que en aquella època vaig ser menys sincera o menys madura i realista i voldria rectificar-ho tot en la nova “realitat” que estic vivint avui dia (però, ah! se siente! Segueixo sent igual de cría), tenia la cosa de que escrivia per acontentar els altres perquè els altres m’animaven a seguir i em torçava a mi mateixa i pot ser! I potser que hagi de treballar el fer coses per a mi mateixa, preocupada exclusivament de si jo ho entenc, de si és real, de si és sincer, de si realment m’ajuda. O no. Però estic provant de fer-ho ara. I ho provaré demà, i demà passat segurament, perquè m’estalvia patiment! I de pas, li resto importància al conjunt i penso, JODER, si només era el que volia escriure en aquell moment, deixa fluir i després no t’avergonyeixis llegint el que tu has escrit posant-te a la pell d’un altre, tonta del cul, ets tu. I així de perduda vas per la vida, donat la oportunitat i digues la veritat! Ara no aparentis (tant) i les coses es posaran al seu lloc, potser tu també.
Dins de tots els errors i coses que identifico en els textos que no m’agraden, o que m’avergonyeixen o que no em concorden massa amb el que sento avui, van ser uns dies de motivació semblants a aquests. No se sin tant “purs” o “sincers”, però semblants, només ha canviat una mica la visió. I ha passat més d’un any, em puc donar per satisfeta si he après algo. Era finals d’any del 2009, quan ho deixava amb l’Andrea i em queia a sobre una muntanya de dubtes i culpa i preguntes. Em queia tot en picat i tot el meu món es movia i no se fins quin punt en vaig ser conscient aleshores, però avui, a l’abril, després de perdre a l’Ana, la sensació és semblant...però comparo una i l’altra i, es que no es poden comparar. L’Ana és l’Ana i és el que està dificultant ara mateix que pugui seguir escrivint. Gels, culpa, enyorança, baixa autoestima, atacs d’immaduresa cada dos segons, atacs de pànic cada tres i em deixo moltes sensacions, però sobretot, el que sento ara mateix és que m’agradaria realment ser als seus braços, plorar tot això que porto dins i donar gràcies perquè s’ha acabat el mal son. Però el malson acaba de començar. La he perdut del tot, i encara estic escrivint això i estic sentint reprimir dins meu un pensament imminent d’agafar demà un tren i anar-la a buscar a l’institut.
Perquè penso: Em torno boja! I m’ho puc permetre perquè tinc 18 anys de merda!
I oh, ha sortit la paraula màgica, 18 anys. I llavors penso, doncs ja està, ens en oblidarem de tot això i farem la nostra vida separades i felices aviat, sense necessitat de fer més mal. I ara els dubtes: I si no? I si lo que em faria realment feliç és estar amb ella? I si a ella també la omplís de debò? I si ho vol? Que faig que no sóc amb ella? Ho vol? Ho aguantarem? Ens farem més mal? No puc perdre oportunitats. Però, val la pena desperdiciar l’Ana perquè es massa aviat per tenir parella? I, val la pena desperdiciar els 18 per tenir una parella? Però jo l’estimo. Però això no és tot. Però ara sé com demostrar-li el meu amor i agrair-li el seu. Però ella ja no et vol veure. Però no puc perdre a la dona de la meva vida així com així. Però ara és massa tard, haver caigut abans imbècil. Prova d’oblidar-la. Però no vull oblidar-la, la vull recordar. Deixa-la en pau. Però em persegueix. I així em puc tirar la nit. De fet porto així dos mesos, des de la ruptura, sense comptar els 10 mesos que varem estar juntes (que també tenia una guerra interior amagada que deu ni do. Quina puta merda no haver-te gaudit més, quina puta merda, Ana...).
De tot en trec la mateixa conclusió: Què no veus com estàs? Arregla’t a tu mateixa abans, aprèn, estigues sola, fes el procés de canvi, accepta responsabilitats i sigues responsable dels errors, pren decisions, creix i aleshores, només aleshores estaràs a l’altura de l’Ana, encara així sigues conscient, allò va acabar, t’ho vas carregar tu. Però potser aleshores us trobeu, i la pots fer feliç de debò, però així saps que no, tot i que hagis vist molt de tu que no sabies, tot i que tinguis la sensació que ara encaixeu més que mai, ni sabent del cert que era un tresor i que aniries ara mateix a viure per sempre amb ella on fos, a estimar-la com mai, no és real, estàs a la puta lluna. Has de madurar, t’ho puc dir jo mateixa i t’ho puc manar, que per algo sóc tu. Després de madurar interiorment, ofereix-li el món a la dona de la teva vida i pensa en com necessitarà que l’estimis. Però primer baixa de la parra, no són vacances sentimentals, però aprèn a no focalitzar-ho tot en aquest punt i dedicat a tu que hi ha FEINA.
Vale, tot això està molt bé. El problema, quin és? Que mentre escrivia això, l’Ana ja es una mica menys meva .(que es realment lo que em fa mal, lo primer de la llista) i ho noto aquí per molt que digui coses molt lògiques, aquí hi és. I que quan vulgui reaccionar, mai haurà estat meva. I la idea de no saber que passarà amb ella em mata, perquè la vull, però també l’idea de saber que en realitat hauria de succeir un miracle perquè ho tornes a deixar tot per mi em destrossa, em tortura i se que no passarà més, no m’hi puc alimentar, però ho penso cada puto dia. Cada matí el mateix nus a l’estomac que no em deixa menjar. I cada dia, entrar a Facebook i llegir el seu nom de casualitat i automàticament pensar que està amb altres ties que no són jo. Que se les lliga. Que les gaudeix. I que no sóc jo, que he perdut aquesta sort i aquesta capacitat i aquest poder que tenia de seduir-la. Que ja no sóc res. Que com la he cagat per no saber ni voler veure que no estava preparada per això. Que li he fet molt de mal a la persona que estimo, i això no acaba mai. Mai. I tornem amb el nus, però, almenys ara se que ella està millor, que és un punt bo, per molt que em destrossi els sentits de pensar-ho. Però no sóc jo qui la fa feliç.
No crec que ningú vegi això i ho llegeixi sencer, però jo ja ho he tret que era el que necessitava, mostrar-ho sense por. Així d’idiota i petiteta sóc i per aquí passa la meva vida avui dia. Passet a passet l’Aïda busca llum dins aquest túnel, mentre intenta entretenir-se durant el calvari del fred del camí fent coses noves, que la facin créixer com a persona, però el que realment li fot mal, és que no ha tancat la porta de l’Ana abans d’encaminar-se i així, torna enrere amb facilitat. Què fluixeta ets !!!
Tampoc crec que ella ho vegi mai, i si ho veu, haurà vingut buscant-me a mi i si ha vingut buscant-me a mi...en fi. Apostem algo a que em tiro de cap a la piscina?
Aïda Torràs, enyorant ser una Cargoleta dins el teu llit.
